“Al final, la vida consiste en lo que dejas tras de ti, y no me refiero a la casa, coche y las fotos de las vacaciones.”
He escollit aquesta entrevista perquè hi he trobat relació amb allò que estudiàvem a principi de curs, sobre la raó per la qual treballem i quin concepte tenim sobre la feina.
M’ha semblat un emotiu i clar exemple d’ algú que recondueix la seva vida, deixant de banda la cobdícia i oferint la seva aportació per construir un mon millor, començant per ser millor persona... i és que la transformació comença per un mateix.
Mentre ens dediquem a ser productes de la societat, ens oblidem de construir-la i ens deixem emportar per la gran massa, moltes vegades, realitzant feines que no ens enriqueixen personalment, sinó de manera material. Seguint la línea del protestantisme, col·loquem en el centre de la vida l’èxit social vinculat a l’èxit material.
En Henry parla de sentir el fracàs, però a diferencia d’altres persones a les quals se’ls hi ha passat la vida buscant aquest l’èxit material, no se sent un fracassat. Crec que es refereix al tipus de fracàs que podem arribar a sentir, quan malgrat tenint tota la bona voluntat del món, la situació se’ns escapa de les mans i no podem arribar a tots llocs ni a controlar-ho tot... com seria el cas d’evitar la mort d’ algú, afectat per una malaltia molt greu i avançada.
És evident que en Henry Mash, per la seva condició econòmica, ho ha tingut més fàcil que d’altres a l’hora d’escollir la seva feina. Però la realitat és, que siguem de classe obrera o classe alta, estudiem carreres per pobres o per a rics, ens enriquim materialment o no, tots som iguals arreu del mon i tenim la mateixa capacitat per construir la nostra vida d’una manera sensata. No ens deixem portar pels estereotips i relacionem l’ estatus amb la qualitat humana, això no ens ajudarà gaire si ens volem dedicar a integrar…
Cada vegada hi trobo més certa la idea de Weber, respecte a que el nostre pensament pot canviar el mon, i me’n alegro per això. Cada un de nosaltres, amb el nostre pensament i les nostres accions, conformem la societat. I no dubto ni un moment, en que seriem molt més feliços si a tot allò que fem,
(no només la feina) li poséssim el cap i el cor.