L'home a la recerca de sentit (I)

La realitat cada vegada s’assembla més a un camp d’extermini. Com explicava Viktor E. Frankl en el seu excel·lent llibre L’home a la recerca de sentit el que “aclaparava més el pres era el fet que en general no sabia quant de temps romandria encara al camp de concentració” (p. 82). Ben mirat, l’existència del presos era “una existència provisional sense termini” i com diu Frankl, qui no pot preveure el final d’aquest tipus d’existència no està en condicions de viure amb un objectiu. La persona deixa de poder projectar-se en un futur més enllà del futur immediat. La vida esdevé un pur present, en un ara angoixant. “És una situació psicològica semblant a que es troba, per exemple, l’aturat”. I aquesta és la qüestió. L’aturat també viu una situació provisional de la qual ignora el seu final. Però també és la situació del treballador a temps parcial o amb contracte temporal. Fins i tot el capitalisme que hem construït, i que molts enterren massa lleugerament, ha optat per tornar totes les existències en provisionals mitjançant la precarització laboral que és, al capdavall, una precarització de la vida. La vida s’ha tornat freturosa. I pobre. Com l'educació

L'home a la recerca de sentit (II)

Una de les conseqüències de la vida freturosa que es vivia en els camps d’extermini la trobem en la vivència del temps. Explica Frankl (L'home a la recerca de sentit) que al camp d’extermini un dia trigava més en passar que una setmana. El dia estava ple i ple de misèries, vexacions i humiliacions, i no s’acabava mai. D’aquesta manera, quan ja no s’espera res, es viu només centrat en el passat; és la mort, el “cadàver vivent”, la vida retrospectiva. Es produeix aleshores una absoluta desvaloració de la realitat que implica la temptació de deixar-se anar “atès que tot és absurd es miri com es miri”. El neoliberalisme ha convertit la vida en un camp d’extermini, la vida en un infern.

ITACA2000 - El quadern de bitàcola: No volem aquesta llei

ITACA2000 - El quadern de bitàcola: No volem aquesta llei

Comencem la feina

Ja se sap que la pressa mata. Finalment, la forma en què farem el blog no és exactament el que jo volia, però no tinc una altra opció. 1. Vosaltres podeu publicar articles, però no podreu canviar el disseny, afegir enllaços, i altres opcions. L'únic administrador sóc jo. 2. Ara bé, se m'acudeix que qui vulgui afegir o modificar el podrà fer a classe. Jo posaré el password i, hala! a treballar. No és una opció massa dolenta. Mentrestant us conformeu. El proper dia farem els grups i començareu a publicar articles. 3. Una tercera opció és que m'aneu passant els enllaços a mi. 4. Recordeu, el blog parlarà exclussivament d'inserció ocupacional i les etiquetes de comentaris hauran de ser necessàriament la que correspongui als col.lectius i, a més a més, la de general i programes. Ja pensaré. 5. No us oblideu signar els missatges.