Amb el sentiment de por que ens sorgeix pel fet de perdre el nostre treball, el qual ens aporta el material necessari per continuar inclosos en la nostra societat de consum, ens convertim en una mena d’eslaus. La diferencia està en que els esclaus d’altres èpoques, malgrat la seva submissió i conformisme, es mostraven més solidaris entre ells del que ho fem nosaltres...
La societat actual ha arribat a tal punt d’individualisme que encara dificulta més un possible canvi en la nostra forma de vida. Desapareix la xarxa social i ens trobem més sols i indefensos, a part de tenir la sensació de que tot el que ens afecta psicològicament i/o fisicament en l’àmbit laboral, és culpa nostre.
El nostre sistema econòmic se situa per sobre de les pròpies vides humanes, com és en el cas d’aquest article. Una persona mor perquè ja no pot suportar més la pressió, el ritme de la “no vida”, agafa una depressió i acaba amb el seu patiment traient-se la vida. Em costa molt de creure que la mort d’una persona deguda a les condicions de treball, es compensi als familiars amb una indemnització, quan no, ens fan creure que un suïcidi ha estat un accident laboral… Tot plegat em fa una mica de por i em desperta un sentiment d’inquietud quan intento imaginar que és el que ens depararà el futur.
La societat actual ha arribat a tal punt d’individualisme que encara dificulta més un possible canvi en la nostra forma de vida. Desapareix la xarxa social i ens trobem més sols i indefensos, a part de tenir la sensació de que tot el que ens afecta psicològicament i/o fisicament en l’àmbit laboral, és culpa nostre.
El nostre sistema econòmic se situa per sobre de les pròpies vides humanes, com és en el cas d’aquest article. Una persona mor perquè ja no pot suportar més la pressió, el ritme de la “no vida”, agafa una depressió i acaba amb el seu patiment traient-se la vida. Em costa molt de creure que la mort d’una persona deguda a les condicions de treball, es compensi als familiars amb una indemnització, quan no, ens fan creure que un suïcidi ha estat un accident laboral… Tot plegat em fa una mica de por i em desperta un sentiment d’inquietud quan intento imaginar que és el que ens depararà el futur.
2 comentaris:
He vist que l'advocat que porta el tema es diu (en japonés" "cagaito". No m'estranya. Es per estar-ho
Siempre se ha dicho que tanto en China como Japón la gente es muy trabajadora, y por lo que yo he podido ver, es cierto. Lo curioso de esto, es que desde pequeña que me decian que allí en su jornada laboral sólo tienen un dia de fiesta, no como aquí que disponemos de dos, y comentaban que el domingo, se aburren, por que estan tan acostumbrados al trabajo que no saben que hacer...
Pues es curioso no?
Es que los japoneses no tienen vida social? Después del documental que nos pasó el Albert donde el índice de natalidad en Japón era bajíssimo por que los padres no podían ocuparse de los hijos por sus largas jornadas de trabajo, ya nada te sorprende.Lo que no me parece normal es que hagan estas jornadas tan largas y duras. Hay que trabajar para vivir, y no vivir para el trabajo.
Publica un comentari a l'entrada